COMIAT

DIUEN QUE ET JUBILES...

Dons Fina ara que deixes de treballar arriba el moment per dedicar-te a gaudir i relaxar-te: temps lliure, oci, aficions, família, i sobretot cuidar-te. 
Esperem que gaudeixis molt d'aquesta nova etapa.  

Feliç jubilació!!!

  

 

                                                                                     Barcelona, a 30 de juny de 2015

Benvolguda Fina,    

Voldria adreçar-te unes paraules breus, nascudes des de l'ànima però contingudes, ara que som a punt de tancar el curs que per a tu serà el darrer.

D'entrada us diré que no és gens fàcil fer aquest discurs quan saps que qui se'n va, tot i que ha pres ja la decisió d'anar-se'n, ho fa amb passes insegures i temeroses perquè la seua vida no es pot entendre sense la dedicació a ensenyar i a formar persones.

Potser per això, m'estalviaré els planys que aquells que com jo, aquells a qui encara ens queda el camí per fer, deixem anar quan veiem que els companys més grans del nostre ram ja han complert la seua missió i s'acullen a un descans ben merescut, indefinit i de sobres guanyat.

Voldria que aquestes paraules t'arribaren com un agraïment, si vols com una admiració, per la teua dedicació a la professió però al mateix temps i, sobretot, com una finestra que s'obre de bat a bat i que ha de permetre't sortir-ne amarada de tota una carrera professional i plena d'il·lusió. D'il·lusió per tot el que queda per fer i per tot el que queda per viure.

No puc evitar de recordar un poema preciós de Joan Alcover que parla de l'inexorable pas del temps, i de com les generacions més joves prenen el relleu a partir de l'experiència, el magisteri en el nostre cas, que els ofereixen i els transmeten les més grans. I especialment uns versos que descriuen a la perfecció, segons el meu entendre, la teua manera de treballar i de fer-te amb les persones:

Girant l'ullada cap enrere

guaita les ombres de l'avior

I de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor

sap que la soca més s'enfila

quan més endins pot arrelar

la balanguera fila fila

la balanguera filarà

Hi ha quelcom d'enyoradís, de nostàlgic també, en aquests versos, de romanticisme tardà, si es vol, perquè negar-ho, però crec que així és la nostra professió. Som, i permeteu-me ara la comparació, com el personatge principal del poema, com la balanguera. I jo em sent afortunat de ser com la balanguera i també d'haver-ne rebut la llavor. I em sent així perquè tu m'ho has ensenyat, sense voler-ho, sense pretendre-ho, a mi i a tots els que han compartit amb tu un bocí de temps, tan se val si curt o llarg, i n'han volgut aprendre, perquè així és con s'ensenyen les coses, sense adonar-te que les aprens.

Aviat, perquè així són les coses, oblidaràs la pols del guix, la cridòria del passadissos, els neguits per  sentir que les coses no sortien con havíem programat, l'aparició d'un programa informàtic nou que ens volia posar a prova, la persecució a que sotmeties els alumnes perquè et lliuraren els dossiers en condicions, l'obstinació per atendre de manera òptima els alumnes, les anàlisis i les propostes de millora de tot, etc. I creu-me, faràs bé i ho acabaràs entenent i acceptant tard o d'hora. I llavors et quedaran els records de tot allò viscut durant tota una vida dedicada als altres. Recordaràs els meravellosos anys al Foix, repassaràs amb simpatia aquella primera conversa telefònica que mantenírem, o aquell sobresalt d'una alumna al teatre en sentir una referència de la literatura clàssica que tu li havies ensenyat. Rememoraràs els treballs de recerca que havies dirigit i la mariscada que a propòsit d'una discussió amistosa sobre els treballs algú que volia discutir-te no sé quina dada encara t'ha de pagar. I riuràs del record d'aquelles carones que algun dia et trobares i que han arrelat ben endins per a créixer fortes i valentes, tal i com tu els ensenyares quan en fores la tutora. I repassaràs aquest darrer curs que ara acaba com si fora el primer dia que trepitjaves un institut, carregada d'il·lusió, carregada d'experiència.

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment

ets un entre els homes,

esforça't en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix

fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regeix

automàticament els seus estats,

fas més que el qui inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,

fas més que el polític, que l'agitador,

que el que governa.

Pots desdenyar tot això

I l'adobament del món.

El món s'adobaria bé tot sol,

només que cadascú

fes el seu deure amb amor,

a casa seva.

Moltes gràcies Fina, moltes gràcies per transmetre'ns la il·lusió pel que fem,

per ser-nos un exemple a seguir, per haver-nos fet sentir tan estimats. 

                                                                                                        Albert Segarra